28 jul. Gestió de patrimoni mitjançant una societat: nova sentència del Tribunal Suprem

Gestió de patrimoni a través d’una societat: nova sentència del Tribunal Suprem referent al benefici fiscal de reducció per transmissió de participacions socials mortis causa (Impost sobre Successions i Donacions: modalitat successions)

Mitjançant aquest escrit, s’analitza en síntesi la nova Sentència del Tribunal Suprem, 956/2025, de 14 de juliol de 2025, Sala del Contenciós Administratiu, en el seu recurs número 2197/2023.

Resum

El Tribunal Suprem, en la seva nova sentència, determina que, a efectes d’aplicar la reducció per transmissió de participacions socials, n’hi ha prou amb acreditar el compliment dels requisits de l’article 27.2 de la LIRPF relatius a la contractació d’una persona a jornada completa, sense que calgui justificar econòmicament aquesta contractació per motius de producció o càrrega laboral.

Supòsit de fet

L’interès casacional derivava d’un supòsit de fet en què els fills del causant (difunt) havien heretat les participacions de la societat en què eren partícips el matrimoni i ells mateixos.

Com a resultat de l’adquisició mortis causa d’aquestes participacions, en l’Impost sobre Successions aplicaren la reducció corresponent del 95 % del valor de les mateixes (valor computat segons els tres mètodes de valoració de participacions: nominal, teòric o de capitalització, essent la base imposable el major dels tres valors).

L’empresa disposava de 16 immobles, 14 dels quals eren gestionats per una altra entitat, i els 2 restants llogats a una societat vinculada i a familiars. També comptava amb una persona contractada a jornada completa i un local afecte a l’activitat econòmica d’arrendament de béns immobles, que s’exercia amb anterioritat a l’exercici del meritament de l’impost.

L’Administració Tributària, després d’una comprovació limitada, determinà que no procedia la reducció, ja que conclogué que el volum de treball no era “suficient” per justificar econòmicament la contractació d’un treballador a jornada completa.

A continuació, s’extrau de la sentència d’instància —que fou recorreguda— les al·legacions de l’Administració per sostenir la seva postura:

“Així doncs, les tasques a realitzar per l’empleat de la Societat quedaven restringides a la gestió general de l’activitat, com ara emissió i recepció de rebuts i factures, comptabilitat, confecció i presentació de declaracions fiscals (…) Aquest Tribunal no pot concretar amb exactitud el temps diari que poden comportar aquestes tasques per a un treballador mitjà, però de les circumstàncies exposades resulta evident que aquestes no són de cap manera suficients per omplir una jornada laboral completa de quaranta hores (…)”

Controvèrsia

Així doncs, la controvèrsia girava entorn de si, a efectes d’aplicar la reducció indicada i tenint en compte el principi de seguretat jurídica i la finalitat del legislador, era adequat que l’Administració requerís una justificació econòmica de la contractació en base al volum de treball i a les funcions realitzades, malgrat la literalitat de l’article 27.2 de la LIRPF (el qual determina quan l’arrendament d’immobles es considera activitat econòmica, i al qual es remet l’Impost sobre Successions i Donacions).

Decisió de la Sala del Contenciós Administratiu

En base a la finalitat perseguida per la normativa, reforçada per les recomanacions del TJUE i per la preocupació internacional i nacional per la continuïtat de les empreses familiars, es posa de manifest que no és admissible interpretar extensivament els requisits de l’article 27.2 LIRPF.

Afegir a aquests requisits l’obligació de justificar econòmicament la contractació per volum de treball genera inseguretat jurídica per al contribuent, qui mai podria saber quin és el llindar mínim de treball que permetria aplicar la reducció. A més, imposar requisits no previstos en la normativa contradiu la voluntat del legislador, que és facilitar la transmissió de les empreses familiars i alleugerir-ne la càrrega fiscal.

A continuació, es reprodueix literalment la decisió del Tribunal Suprem:

“(…) La Sala considera que per aplicar la reducció prevista a l’article 20.2.c) LISD, en relació amb l’activitat d’arrendament d’immobles, n’hi ha prou amb acreditar el compliment dels requisits previstos a l’article 27.2 de la LIRPF, sense que sigui necessari justificar aquesta contractació des d’un punt de vista econòmic, amb base en les consideracions següents.

Cal partir del fet que l’única qüestió controvertida tant en via econòmicoadministrativa com jurisdiccional ha estat la necessitat de justificar, des d’un punt de vista econòmic, la contractació d’una persona treballadora amb contracte laboral i a jornada completa.

(…) Partint d’aquesta premissa, el primer que sorprèn la Sala és que una societat, les participacions de la qual van heretar els actuals recurrents, que venia exercint l’activitat econòmica d’arrendament de béns immobles sense cap discrepància per part de l’Administració Tributària, pugui veure denegada la continuïtat d’aquesta activitat econòmica, tot i concórrer les mateixes circumstàncies a la data del meritament de l’impost sobre successions.

(…) Per tant, si no s’ha produït cap canvi de circumstàncies, cosa que òbviament no ha passat, no és raonable que a una societat que exercia l’activitat econòmica d’arrendament d’immobles, i que tributava en conseqüència sense objeccions de l’Administració, se li negui, a efectes d’aplicar la reducció prevista a l’article 20.2.c LISD, que complia amb el requisit d’exercir una activitat econòmica.

En segon lloc, la interpretació que ha realitzat aquesta Sala sobre els requisits de l’article 27.2 LIRPF en relació amb altres impostos, no pot traslladar-se automàticament a l’impost sobre successions, donada la interpretació finalista que cal fer de les normes examinades, ja que el que la llei persegueix és concedir un benefici a les empreses familiars, per tal de facilitar-ne la transmissió, evitar la seva liquidació i afavorir-ne la continuïtat.”

Doctrina jurisprudencial que s’estableix

“La resposta a la qüestió d’interès casacional, segons el que hem raonat, ha de ser que, per aplicar la reducció prevista a l’article 20.2.c) de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions, en relació amb l’activitat d’arrendament d’immobles, n’hi ha prou amb acreditar el compliment dels requisits previstos a l’article 27.2 de la Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, sense necessitat de justificar la contractació de la persona treballadora amb contracte laboral i jornada completa des d’un punt de vista econòmic.”

Conclusions

Tot i que la controvèrsia versa sobre l’Impost estatal de Successions i Donacions, a la nostra Comunitat Autònoma la reducció exigeix els mateixos requisits pel que fa a l’arrendament de béns immobles (article 631-7 del llibre sisè – recordem, tanmateix, que pel que fa a la reducció per transmissió de participacions també ens hem de remetre a l’Impost sobre el Patrimoni).

En aquest sentit, s’ha alleujat la càrrega del contribuent, evitant haver de demostrar que la contractació era necessària per a l’organització dels mitjans per exercir l’activitat econòmica. El contrari suposava una inversió de la càrrega de la prova i una inseguretat jurídica que deixava a criteri de l’Administració la valoració del compliment de requisits ja previstos clarament a la normativa.

Així doncs, a partir d’ara, la contractació d’una persona a jornada completa serà prova suficient del compliment del requisit, sense que l’Administració pugui entrar a valorar la racionalització de la contractació ni la seva justificació econòmica o productiva.

Tarragona, 28 de juliol de 2025